20 de maig 2016

Pets de monja - recepta de Mireia Carbó


Sabeu aquelles receptes que per clàssiques i conegudes s'arriben a oblidar? Doncs això és el que m'ha passat amb els Pets de monja!

No recordo la darrera vegada que en vaig menjar. El que sí recordo és que veia aquestes galetes a tots els aparadors de totes les pastisseries i fleques a les que enganxava el nas quan, de petita, passejava per Girona amb la família. El nom em feia riure!!    
I com és que ara de cop els Pets de monja han reaparegut? 

Doncs perquè és dia 20 i "Del blog al plat" ens ha fet una proposta molt interessant aquest mes: en comptes d'inspirar-nos en un bloc concret, la Mercè ens ha proposat fer una recepta de la Mireia Carbó 

Segur que el nom de "Mireia Carbó" representa molt per la majoria de vosaltres ☻ 

Jo n'he vist el seu nom escrit un munt de vegades però com ja us podeu imaginar, amb 14 anys que fa que visc a Suïssa, no he tingut la sort de poder participar en cap dels seus cursos: una llàstima! 

El curiós i el bonic del cas és que per mi, que m'ho miro tot des de la perspectiva d'una catalana a l'exterior, la imatge que jo tenia de la Mireia fins al dia d'avui, és semblant a la dels trobadors i joglars de l'Edat Mitjana☻ El que vull dir és que les receptes de la Mireia sempre les he llegit escrites per altres punys. Com si ella es dediques a escampar la cultura de la cuina catalana de manera oral mitjançant els seus cursos i els que l'heu escoltat, us heu anat dedicant a fer-ne ressò escrit. 

No sé si la Mireia estarà d'acord amb aquesta idea però jo... la trobo MOLT romàntica! ♥

Es que... amb la Mercè i el seu repte sé que la Mireia ha escrit llibres! Però jo això no ho havia llegit a la xarxa encara! Mentre que el que sí que he llegit moltes vegades són receptes vostres, totes boníssimes, on canteu les excel·lències no només de la cuina sinó d'una cuinera esplèndida i millor persona. No he notat la vostra alegria perquè la Mireia hagi tret un llibre nou però si he llegit sobre l'entusiasme generalitzat que ha provocat l'obertura de la seva escola de cuina a Barcelona, per exemple! Tinc la sensació que ara tots sabeu on trobar-la i esteu encantats de que sigui així.

Aquesta sensació romàntica i trobadoresca que em transmet la Mireia, s'ha incrementat al buscar una recepta pel dia d'avui. Només he hagut d'escriure el seu nom al buscador i vosaltres m'heu proporcionat un reguitzell de bones receptes! Gràcies! 

A mida que m'anava mirant possibles propostes, els Pets de monja van aparèixer i em vaig sentir molt culpable per haver-me'n oblidat. Jo! Que tinc un bloc dolç i sempre m'omplo la boca sobre com m'agraden les receptes clàssiques i tradicionals! Calia solucionar-ho! I ja està fet!  

Hi ha algú que no els conegui els Pets de monja? Ho dubto!☻


Però vaja, per si de cas, dir que són unes galetes petites inventades per un pastisser italià que treballava a Barcelona. Les va anomenar "pit de monja" (Petto di monaca) per la seva forma tradicional. 












No queda molt clar com es va produir la derivació de "pit" a "pet" de monja. Hi ha qui diu que tot plegat és degut al genial sentit de l'humor que tenim els catalans mentre que altres asseguren que de "Petto" va passar primer pel castellà "pedo" degut a una mala traducció de la paraula italiana i d'aquí al català "pet" ...

Sigui com sigui, el que importa és que el nom és divertit i són unes galetes MOLT bones! També és veritat que poden decebre pel seu "poc" sabor però jo penso que el gust que tenen és, precisament, el que les fa especials. Un gust suau i delicat a llimona, que les fa màgiques als ulls dels nens i sublims sucades amb moscatell o ratafia pels adults.



La recepta?! La recepta és doncs de la Mireia Carbó però l'he trobada a 3 blocs diferents: al bloc de la Gemma (Cuina.cat), al bloc de la Teresa (Com a casa res!) i al bloc de la Clara (Amb les mans a la massa) i perquè no he continuat buscant!

Ingredients

  • 150 grams de sucre
  • 3 ous 
  • 1 llimona - la ratlladura
  • 250 grams de farina


Procediments

Escalfem el forn a 180°C i preparem una safata de forn amb paper sulfurat.

  • Batem els ous amb el sucre fins que la barreja blanquegi, dobli el volum i faci cordó.
  • Seguidament hi afegim la ratlladura de la llimona i la farina. Ho farem poc a poc tot integrant-la amb una espàtula. 
  • Un cop la massa preparada, la posem dins una mànega pastissera a on tallarem un forat petit i ens disposem a fer les galetes. Les farem petites i deixant una miqueta d'espai entre galetes. No cal deixar-ne massa perquè no s'expandeixen pas gaire però més val ser previsor. 
  • Posem la safata al forn i deixem que les galetes es coguin uns 10 minuts, fins que agafin color. 


No hi ha més! Fàcil, oi? 

Doncs apa! Tots a fer els Pets de monja de la Mireia! 

Si els mengeu secs, no podreu parar i si els remulleu... ja esteu ben perduts!! ☻ 





Bon cap de setmana a tots!

16 comentaris:

  1. Ohhh, estic meravellada d'ho bé que t'han quedat. A mí son unes galetes que em porten records de quan era molt petita, deprés es com si haguessin passat de moda i ara les podem fer a casa i gaudor de nou.
    Petons.

    ResponElimina
  2. Apa!!!! Dolors!!! De petita m'encantaven els pets de monja!!!! Que bé t'han quedat!!! Els faig segur!!! Un pto!! Bon cap de setmana!!!

    ResponElimina
  3. Caram Dolors!, l'escrit que has fet és molt interessant!, jajaja, aquesta manera de veure la Mireia segur que li encanta!. Aquests pets de monja són espectaculars, i les fotos també. Moltes gràcies per aquesta aportació tan lluïda i fins a la propera. Petons des de Barcelona!

    ResponElimina
  4. A mi també em recorden a la infantesa. Quins records i a més a més eren els típics dolços que tenien els meus avis. No en podies menjar només un, era un no parar. Petonets

    ResponElimina
  5. t'han quedat com les dels aparadors :o) Perfectes per la forma i segur que tenen el sabor tan suau dels pets de monja! Sort que ho has escrit que jo també seguia sense sapiguer que també havia escrit llibres!!!
    Petons i bon cap de setmana, si tenim temps ja anirem fent galetes!
    Palmira

    ResponElimina
  6. Ostres, feia molt de temps que no en veia d'aquestes dolçaines! I m'agrada molt aquesta idea de sucar-les amb ratafia!! Amb la Mireia Carbó crec que tots hem redescobert receptes clàssiques que estaven una mica abandonades! Un petonet!

    ResponElimina
  7. A mi me pasa como a la Anna la de años que no las veía estos "pets de monja".te han quedado de fabula.
    Molt bona aportació
    Bon cap de setmana

    ResponElimina
  8. Una recepta molt ben triada pel repte dedicat a la Mireia Carbó!!! Amb aquests ingredients has aconseguit una recepta estupenda!! Petons,

    ResponElimina
  9. Quanta raó!! M'encanten els pets de monja!! A casa meva, el meu pare els ha menjat sempre.
    Clara

    ResponElimina
  10. M'encanta la recepta i l'explicació sobre l'evolució del nom...això de passar de pit a pet, passant per pedo m'ha fet molt riure!!! Per cert...va ser un plaer conversar personalment amb tu!!! Espero poder repetir quan tornis a baixar per terres gironines!!! Petonarros!

    ResponElimina
  11. T'HAN QUEDAT PERFECTES
    Ptnts
    Glòria

    ResponElimina
  12. Hola, soc la M. Antònia, tinc 65 anys, evidentment que conec els pets de monja, tot i que sempre he pensat que, en realitat, tenien forma de pit, amb la punxeta. Al Vendrell, tots els pastissers en venien, el que em sembla rar és que ningú parla de les "sardanetes", és a dir, és gairebé el mateix, només que la sardaneta és més forta al mossegar i, és una anelleta de la mateixa mida que el "pit de monja", primeta , amb una de le vores llisa i l'altra fa ondetes, és a dir com una rotllama de sardana. A mi personalment m'agradàven més que els "pits". Algú es recorda de les sardanetes?, potser només en feien al Vendrell, cosa que no crec.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola M.Antònia!

      Gràcies pel teu comentari: m'ha fet molta il.lusió!!

      Jo no coneixia les sardanetes... la primera vegada que en sento a parlar. Investigaré!! Tot el que té a veure amb la cuina catalana m'interessa així que miraré què trobo :)

      Una abraçada

      Elimina
    2. HOla,
      jo sí que coneixia les sardanetes, a Barcelona en venien a cal Montes, una galetaria del carrer Manso, davant de l'ambulatori i a la plaça Catalunya, tocant a Vergara.,a Barcelona. Feien pets de monja, sardanetes i tota mena de galestes boníssimes.
      Ja fa molts anys que va plegar.
      Jo tampoc n'havia sentit a parlar mai més i també les trobava més bones que els pets de monja, més torrades... Ummm.
      Jo creia que era una especialitat inventada per cal Montes i que per això no n'havia vist mai més. em fa il·lusió que existissin a d'altres llocs i em faria molt feliç saber si en algun lloc encara en fan i es poden comprar.

      Elimina
    3. Hola MBG! Gràcies pel comentari! :)

      Des que vaig saber de la seva existència he estat investigant. No he trobat res que em faci pensar que encara es venen: ho sento! I Cal Montes sembla ser que era en nr.1 i el pare de les sardanetes.

      El que sí he trobat, és un relat de com se suposen que eren! Estic esperant tenir una tarda tranquil.la per intentar fer-les (jo que no les he vist mai!! Hahaha). Si surt alguna cosa, les publicaré de seguida i ho comentaré a aquí també: no cal dir que aquestes galetes em tenen ben encuriosida! I els que heu tingut la sort de veure-les i menjar-les, haureu de ser els jutges! ;)

      Una abraçada!

      Elimina
    4. Encantada de jutjar-les per la vista i encara més de tastar-les, he, he.
      Una abraçada.
      Marta

      Elimina

Moltíssimes gràcies per dedicar-me el vostre temps! :)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...